Dimars de matin, quand me levèri,
faguèri coma cada matin, geekassa que soi, agachèri lo corrièr
electronic : mon adreiça personala, mon adreiça professionala,
mon adreiça del blòg, Facebook, las estadisticas del blòg, lo blòg
per veire çò qu'an escrich los autres, VDM e Midi Libre.
E dins mon adreiça del blòg, te vesi
un e-mail que l'expeditor es « blogger » e lo subjècte
« avèm suprimit ton blòg ». « LÒL » que me
diguèri, la coneissèm la manòbra dels piratas d'internet :
« se tornas pas metre sul pic ton mot de passa, tot serà
suprimit ». Levat que dins l'email, i aviá pas de demandas de
mot de passa ni de carta blava.
Verificacion sul blòg : i èra
pas mai. Suprimit.
Vuèg.
Perque se quauqu'un deu suprimir aquel
blòg, aquò's ieu. Benlèu un jorn, akò me petarà e o farai mas
serà MA decision. Los uèlhs plens de lagremas, cliquèri
per veire de qué n'èra.
Una error. Error qu'ai de mal de comprene,
mas rai.
Seguissi las indicas per mostrar al
Sénher Google que non, soi pas un robòt programat per un missant
pirata de l'internet per raubar lo mond.
E tot aquò, o fasiái amb
las cervèlas que pedalavan.
Me torna la convèrsa corta mas
intensa qu'aguèri amb un escrivan a Rodés. Lo tipe me felicitava
per lo blòg, ieu me sentissiái colhona, sabiái pas tròp qué dire
a despart de granmercejar... E me demandava perqué publicavi pas. E
aquí, del naut de ma fiertat Tecnologia Informacion e Comunicacion,
li respondèri « Mas publiqui ja ! Lo blòg es un supòrt,
diferent del libre rai, mas es un supòrt de publicacion !» e
de li donar mai d'arguments : a gratis, liure servici pels
autres e que permet l'interactivitat amb los legeires. Oè, ieu,
quand crosi Sergi Javaloyès (o Javayolès, sabi pas jamai), parlam
de mon blòg. D'unas lengas de pelha dison que me passèt la
pomada per qu'anèsse veire son espectacle amb Walt Tisnèr que i
aviá just aprèp.
Es MON argument quand de mond me dison
de publicar : « es ja publicat: lo blòg ». Argument que
permet de copar cort a la convèrsa e de parlar de quicòm mai perque
non, vòli pas escriure un libre mai gròs que mos mini pòsts, non,
vòli pas publicar una part del blòg. Çò qu'es sul blòg es un
contengut per blòg, en linha, de consultar quand siás al trabalh e
que t'emmèrdas, quand siás a ton ostal o quand siás a rabalar sus
internet, e vòli pas que passe sus un supòrt papièr (per quand serai mòrta : vòli PAS que lo contengut d'aquel blòg siá estampat per
publicacion). Autant la mediocritat o la leugieretat passan sus internet,
autant passan pas brica sul supòrt papièr. Avètz pas de que prene
d'unas darrièras publicacions made in IEO per o comprovar se me
cresètz pas : es pas perque pòs escriure quatre linhas
seguidas, que tos amics te dison « oà, siás tròp bon(a) »
e que l'IEO te publica, que ton libre serà de qualitat.
Mas dimars, quand te veguèri mon
òbra – oè, vòli pas publicar mas me la peti grèu de capitar
de téner aquel blòg dempuèi tant de temps- engolida dins lo trauc
negre de Ciberland, ne plorèri un moment.
Puèi, prenguèri aquò amb filosofia :
rai, se me lo tornan pas lo blòg, es lo moment de virar pagina, de
passar a quicòm mai. E me preniái a fantasmar, que dins d'unas
annadas, i auriá una legenda urbana sus ieu « dison
qu'escriviá un blòg que fasiá pantaissar tot l'occitanisme ont
contava sa vida sexuala ».
Mas, dos jorns aprèp, mon pichòt
espaci d'expression escricha me mancava. Ai pas gaire lo temps
d'aquesta passa que soi aclapada de trabalh mas es justament quand lo
blòg existissiá pas mai que voliái dire al mond entièr çò que
pensavi.
Entre temps, pensèri a cambiar de
botiga : de me crompar un nom de domeni, un espaci sus un
serveire professional e me far mon blòg a ieu complètament
independent de quina plataforma que siá.
Puèi, vegèri los messatges de sosten
dels uns e dels autres : los emails, los SMS, Facebook,
lo messatge de desesper d'Aura, lo
pòst del Joan deu Peiroton, reporter sauvaire de l'occitanisme, lo
pòst nº1 de La Rapieta, lo
pòst de l'Òmi de la Fotografia, lo
pòst de la Fadarela que comunica per imatges ara, lo
pòst del Cercaval, lo
pòst nº2 que me faguèt pissar de rire de la Rapieta, espèri que doblidi pas degun. Mercé a totes!!
Me trachèri que i aviá al mens quinze personas de pertocadas per la desaparicion del blòg.
Fàcia a aquela emocion provocada per
la mòrt del blòg, daissèri tombar l'idèa de ne far un autre de blòg,
se cal saber arrestar. Decidiguèri doncas de
demorar una legenda tuada al mitan de sa glòria, seriái lo James
Dean de la blogosfèra occitana.
Mas Google n'a decidit autrament e soi
tornada !!!!!